Trasllat amb nens: com acompanyar-los emocionalment per transitar el canvi

Un trasllat a una altra casa o ciutat és una situació de canvi important pels infants.

Normalment, abans de fer el trasllat pròpiament dit estem un temps parlant d’aquest canvi que estem apunt de fer. Els pares i mares solem estar nerviosos, emocionats o estressats per tot el que comporta, amb molts temes a lligar, decisions a prendre…

Un cop la data està més o menys clara, toca començar a triar què ens emportem i què no. Comença a omplir-se el menjador i el passadís de caixes, hem de viure temporalment amb cert caos sumat al cansament que això suposa. Si la casa nova és a prop, segurament comencem a fer alguns viatges amb el que podem.

Els infants moltes vegades no entenen què està passant. Sí, segur que ja els hi hem explicat però segons l’edat que tenen no són encara conscients de les implicacions d’aquest canvi.

I arriba la primera nit a la casa nova. Un lloc desconegut, sense cap record encara. Un lloc on hi ha freses diferents, olors diferents, llums diferents…

I l’infant està allà, en un lloc que no reconeix com “casa”, sense algunes de les seves coses perquè segueixen a les caixes encara pendents d’ordenar, després d’unes setmanes en les que els pares no han pogut estar tant per ell com de costum.

Si el canvi ha estat de barri o ciutat encara pot ser més intens. Surt al carrer i no sap on és. No coneix els parcs i potser ha hagut de canviar de llar d’infants o d’escola. Potser ara te la família (avis, tiets, cosins..) més a prop o potser més lluny. Potser ha hagut d’acomiadar-se dels amics i amigues.

I amb tot això a sobre, amb tot aquest descontrol, es pot sentir insegur i pot tenir por. Si això passa ens ho farà saber i ens demanarà ajuda de la manera que ho fan els nens i nenes.

  • Pot ser que ens reclami més.
  • Pot ser que sentim que ens desafia més.
  • Pot ser que hi hagi canvis ens els controls d’esfínters i que temporalment se li escapi el pipí o la caca.
  • Pot ser que no vulgui quedar-se amb persones que no siguem la mare o el pare.
  • Pot ser que senti més ràbia i l’exterioritzi cap al germà/ana, joguines, nens/es del parc…
  • Pot ser que el notem més trist, apagat i solitari
  • Pot ser que no tingui tanta gana
  • Pot ser que li costi més dormir o que necessiti més companyia per fer-ho
  • Pot ser que pregunti constantment coses sobre l’altra casa o demani de tornar-hi
  • Pot ser que estigui més irritable i plori més fàcilment

I tot això està bé que sigui així. Està transitant el canvi. Necessita temps per adaptar-se a aquesta nova realitat. Necessita temps per acomiadar-se del que havia estat el seu refugi i la seva vida fins al moment.

Donem-li espai, escoltem les seves necessitats, observem com ho està transitant, responem les seves preguntes, empatitzem amb el que està vivint.

Si veieu que la intensitat de les emocions que està transitant és molt alta o bé que li impedeix seguir amb les seves rutines habituals, busqueu acompanyament professional i assessoreu-vos per tal de valorar la situació.

Us heu traslladat de casa amb els vostres infants? Com ha estat l’experiència? Seria genial poder compartir entre totes. Segur que alguna família està en aquest moment i podem aportar molt compartint com ha estat la nostra vivència.

Casa com a espai de seguretat

“Quan estava en búsqueda de psicòloga i vaig veure la Mireia tenia clar que volia fer-ho amb ella. La meva sorpresa va ser que no feia sessions a Barcelona i havien de ser online. Al principi no ho veia gaire clar perquè tenia la impressió que seria molt fred, però vaig fer la primera sessió i els dubtes se’m van esvair. Portem quasi un any i estic molt contenta d’haver-me “atrevit” a fer aquella primera sessió online. Fer-ho des de casa, tranquila i poder seguir amb la meva vida sense els desplaçaments és perfecte. També el fet d’estar a casa fa que els beneficis i l’espai de seguretat els associïs a casa i això ha estat un descobriment inesperat. És veritat que de tant en tant ve de gust fer una sessió presencial per tenir contacte però pots treballar igual de fer fent-ho online.”

Propera tot i estar “lluny”

Treballar de manera online amb tu, per mi ha estat com una lliberació. Si no hagués sigut online no hagués trobat mai l’estona de vindre i així és tot molt més fàcil. Només et cal un aparell amb Skype i wifi per sentir que estas allà al teu costat. Per mi veure’t a través d’una pantalla no ha estat mai un contra, m’he sentit sempre molt a prop teu. És una hora de desconnexió però que fer-ho a casa et permet no distorsionar molt el dia a dia d’un mateix. Estic segura que si la gent s’animés a provar-ho, veuria que et poden sentir propera tot i estar “lluny”.

De presencial a online

Vaig començar a fer teràpia amb Mireia de forma presencial, després per raons de la vida sempre tenim coses a fer i és complicat trobar moments per un mateix. Anava deixant passar el temps entre sessions, cosa gens positiva per mi. Mireia em va comentar que per més comoditat podíem fer les sessions online i em vaig animar a provar. La veritat és que estic molt contenta, quan arriba l’hora de la sessió desconnecto de tot i m’agafo aquesta hora per mi, em poso en un lloc tranquil amb una infusió i xerro amb la Mireia que ja és com ”una vieja amiga” sempre respecta els meus ritmes i sap el que necessito. No noto cap diferencia amb les sessions presencials, és més còmode y ecològic 😉

Facilitat amb bessons i… consulta amb pijama

Durant molts anys tenia pendent anar al psicòleg/ga. Era quelcom que feia molt de temps que anava deixant per més endavant. Em vaig quedar embarassada, bessons! i quan ells van fer els 8 mesos, vaig decidir que ja havia arribat el moment de reprendre la recerca seriosament. Molts anys abans ja havia anat a un psicòleg a la meva ciutat (80.000 habitants aprox) per no anar a Barcelona, però no va anar bé la cosa… Aquest cop, la logística m’ho posava difícil, així que directament vaig pensar en cercar un/a professional que oferís els seus serveis per videoconferència.

Des del primer moment m’hi vaig trobar molt a gust amb la Mireia, ha sabut fer que confiés en ella sense necessitat de coneixer-nos físicament ni estar en la mateixa habitació, i rebo les seves aportacions amb el mateix impacte que si les fes en persona. El fet que la sessió sigui virtual, per mi, no canvia res! Està bé no agafar transport per anar a la consulta… i a vegades fins i tot està bé no haver-me de treure el pijama!

Seguiré amb les nostres sessions on-line!

Sessions des de casa

Les sessions on-line amb la Mireia em semblen igual de personals i efectives; m’és molt més còmode i pràctic a nivell logístic. Un dels avantatges principals per mi és que al estar a casa em permet reflexionar i processar millor els assumptes que haguem tractat immediatament després de la sessió.

Sencillamente iluminador

“Fuí mamá hace 17 meses y ante ese cambio necesité ayuda. Viviendo en València encontré a Mireia por las redes. Al principio pensé que podría tratarse de una situación más bien fria por el hecho de tener una pantalla entre las dos. Pero Mireia consigue que te olvides de la pantalla y se hace presente con sus palabras, profesionalidad y cariño. El trabajo con Mireia es para mi sencillamente iluminador.”

Com facilitar l’adaptació escolar als nostres fills i filles?

Tornar a la rutina ens costa. Ens costa a tots, així que és imprescindible tenir un extra de paciència pel que pugui passar durant els primers dies i setmanes de l’adaptació escolar.

És curiós perquè es parla de la depressió post-vacances en adults, però no es permet als nens aquest temps necessari d’adaptació a la nova rutina. I per ells, són molts canvis: horaris, adults de referència, espai, companys, rutines…

Així que aquí teniu alguns consells per fer més amena aquesta tornada a l’escola:

1️⃣ Intenteu començar a implementar les rutines de son i vigília una setmana abans. D’aquesta manera, a nivell hormonal i d’hàbits el seu cos s’anirà acostumant a la nova quotidianitat.

2️⃣ Parleu amb ells sobre com estan, si tenen ganes de tornar a l’escola, què és el que més els hi ha agradat de l’estiu, a qui tenen ganes de tornar a veure.. però no comenceu a fer-ho a principis d’agost, feu-ho una setmana abans de l’inici escolar. Ells no tenen la idea del temps tan interioritzada com nosaltres i per tant, no necessiten saber-ho amb tanta antel.lació. A més, si anar a l’escola no és algu que motivi gaire al teu fill, deixa’l acabar de passar un bon estiu i quan quedi poc per incorporar-se ja en parlareu.

3️⃣ Acompanyeu-los en el que vagin sentint: nervis, cansament, irritabilitat, soledat.. Està tot bé, no ho jutgem ni ho silenciem ni ho minimitzem. Permetem que expressin el que sentin i ho validem sense cap mena de crítica.

4️⃣ Parleu en positiu sobre tornar a anar a l’escola, si vosaltres ho feu, és més fàcil que ells també tinguin ganes d’anar-hi.

5️⃣ Planifiqueu activitats en família i mireu de passar el màxim de temps junts un cop comencen l’escola. Aprofiteu les tardes i els caps de setmana per carregar piles. Potser pot ser una bona idea esperar algunes setmanes a començar els “extraescolars” si és que teniu intenció de que assisteixin a algun.

6️⃣ Respecteu els seus “tempos”, potser caldrà aixecar-nos abans per fer les rutines del matí amb calma i alegria. Les presses no agraden a ningú i de bon matí menys. Intenteu ser previsors i poder-vos avançar a les dificultats que poden sorgir.

7️⃣ Estigueu presents física i emocionalment. Segurament els primers dies necessitaran més presència vostre quan tingueu espais en família. Intenteu prioritzar això per tal de que els vostres fills i filles puguin “nodrir-se” de vosaltres mentre us tenen a prop.

8️⃣ Expliqueu-los-hi com us organitzareu: qui la portarà a l’escola, si es queda a dinar, qui la recollirà, si farà extraescolars… Saber quina serà la dinàmica els ajudarà a sentir-se més segurs i a tenir una mica més de control de la situació. Potser fer un calendari setmanal on amb dibuixos, imatges o paraules senzilles pugueu anotar què anireu fent de forma regular cada setmana els pot ajudar a orientar-se.

Us desitjo una molt bona adaptació!!!

Una abraçada,

Mireia

Maternitat i família

La meva àvia em deia, una no sap quan s’arriben a estimar els fills, fins que no és mare. Jo sabia que els meus pares m’estimaven molt, però no vaig saber el que “molt” significava fins que vaig ser mare.

Un cop va néixer la meva filla gran (i ja també durant l’embaràs), tot un seguit de reaccions, actituds i decisions que havien pres els meus pares, van prendre sentit.

La parentalitat mou, i mou molt. Ens mou a nosaltres com a mares i pares, ens mou cap al nou vincle que creem amb el nostre fill/a, però també ens mou a nosaltres en relació als nostres pares. De cop, deixem de tenir “només” el rol de fills, i n’adquirim un de nou. De cop passem a ser pares, com ells. Passem a formar part del mateix “equip”. Aquest canvi, moltes vegades implica un acostament i un vincle més fort amb les famílies d’origen. Quan això passa i la relació és fluida, madura i respectuosa, és fantàstic.

Altres vegades, aquesta etapa de la vida evidencia certes mancances o dificultats relacionals que podem tenir amb les nostres famílies d’origen. Durant l’embaràs vivim un moment de transparència psíquica, és un moment molt valuós per posar sobre la taula totes aquestes situacions per tal que no interfereixen en el teu rol com a mare i el tipus de criança que vulguis oferir al teu fill/a.

Si et notes insegura, bloquejada o no acabes de saber ben bé com gestionar-te en el teu rol de mare, busca un espai segur on explorar la teva història familiar i sanar aquelles experiències que t’impedeixen gaudir plenament de la teva maternitat.

Una abraçada,

Mireia

Saps què és el microquimerisme fetal?

Anys després del nostre naixement, el cos de la nostra mare segueix acollint cèl•lules nostres que han colonitzat alguns dels seus òrgans i han influenciat en la seva salut. Aquest fenomen s’anomena microquimerisme fetal.

Encara no es coneix ben bé com funciona aquest intercanvi de cèl•lules entre nadó i mare, mare i nadó, però es creu que durant l’embaràs, algunes de les cèl•lules del nadó passen a través de la placenta fins al sistema circulatori de la mare i es situen en òrgans com ara el cor, els ronyons i el cervell.

Aquests estudis amplien encara més la nostra visió entre la vinculació entre mare i nadó, ja que a part de la connexió emocional, també existiria una connexió física. Els nostres fills no només són part de la nostra vida, sinó que també formen part del nostre cos, inclús en fases molt primerenques de l’embaràs (a partir de les 7 setmanes de gestació). .
Així que quan la teva mare et digui, et porto sempre al meu cor, ho diu de veritat!