Quan els altres, van primers que jo…

 

Són moltes les vegades que em trobo amb persones que no viuen la seva vida, sinó la vida que fa patir menys als pares, la que fa feliç a la parella o la que s’assembla més a les vides de les seves amigues. I és que sí, tristament aquesta és la gran epidèmia a la que ens estem afrontant: viure vides que no les triem nosaltres.

A vegades costa adonar-nos de si realment aquest és el nostre cas o no, però hi ha un seguit de pistes que et poden ajudar a esbrinar si això és el que t’està passant a tu.

  • No estic satisfet amb la vida que tinc, només em moc i avanço per pura inèrcia.
  • No trio en funció del que vull jo, sinó que escullo en funció del que els altres esperen de mi.
  • Utilitzo frases com ara: “no faig això perquè la meva mare s’ho passa molt malament”, “vaig triar fer una carrera perquè els meus pares han treballat molt perquè jo pogués estudiar”, “no m’agrada fumar però ho faig perquè totes les meves amigues ho fan”, “treballo més del que voldria perquè per la meva parella vol que comprem una casa”…
  • Quan he de prendre decisions, compta més el que diuen els altres que no pas el que penso jo.
  • Sempre he de compartir els meus dubtes amb el meu entorn i escoltar tot el que em diuen.
  • Em costa decidir coses quotidianes com ara què em poso al matí, com em pentino/maquillo, què trio per menjar, quines activitats d’oci faig..
  • Em costa fer coses sol, sempre necessito el recolzament d’algú conegut o bé he de saber que el meu entorn m’anima a fer aquella activitat.

Si et passa tot això, desenganya’t, potser la vida que vius no és la vida que voldries viure.

Lògicament no vivim en soledat, sinó acompanyats de persones que ens estimen. No obstant això, no hauria de ser motiu per deixar de fer aquelles coses que realment nosaltres volem fer. I com sabrem què volem fer i què no? Doncs necessitem estar molt connectats amb les nostres emocions i els nostres pensaments. A través de la consciència i de saber per què i per a què faig les coses que faig puc arribar a saber si realment ho faig per mi o bé si ho faig només pels altres. Les emocions més freqüents quan estem en aquesta situació solen ser la culpa, la por, la incertesa, la pena, la frustració..

A més, quan nosaltres anteposem les necessitats dels altres per sobre les nostres, de forma indirecta estem posicionant-nos en segon lloc, deixem de respectar-nos una mica per tal d’ajudar a cobrir la necessitat d’una altra persona. Això a la llarga, pot provocar situacions d’inseguretat, baixa autoestima i pobre autoconfiança. Si nosaltres no ens cuidem, si nosaltres no estem bé, és més difícil que puguem estar bé amb el nostre entorn.

Per tant, és important que trobem un equilibri entre donar als altres i donar a nosaltres mateixos, no com un gest d’egoisme, sinó com una forma d’autorespecte i autocura. Només quan aconsegueixis això, podràs gaudir d’un bon benestar i qualitat de vida ja que sentiràs que no vulneres ni els drets de les persones del teu entorn ni tampoc els teus drets propis.

Si estàs en aquesta situació i notes que et costa sortir-ne, demana ajuda i comença a viure la teva pròpia vida!

Entendre’m i acceptar-me

Quan te n’adones que la por, l’angoixa, el bloqueig, el sentiment de culpa i d’indefensió t’assetgen constantment i et perjudica en el teu dia a dia; la preocupació arriba a ser molt gran. Poder descobrir els motius que et porten a aquests desequilibris i que et proporcionin eines per superar-los ha estat per mi una gran alliberació i m’ha donat una pau i tranquil·litat molt grans.

Amb això he aconseguit deixar de castigar-me, entendre’m i acceptar-me, per respectar-me tal com sóc i que serà el primer pas per assolir els èxits del dia a dia. És un treball lent i a vegades feixuc però val la pena. Som únics i irrepetibles, amb qualitats i defectes. Tots ens mereixem una oportunitat.

Què vol el teu cos? Què vols tu?

Em vaig sentir una persona reeixida.

Feia molt de temps que arrossegava dues addiccions que pesaven molt en la meva vida: Posaven en perill la relació amb la meva parella, minaven la meva autoestima i dormia malament degut a l’ansietat que això comportava. La meva economia se’n ressentia fins arribar a extrems alarmants (en dos anys havia reduït a la meitat els pocs estalvis que teníem).

Durant tot aquest temps cada dia em deia: “aquesta vegada ha estat l’última” i fins i tot ho escrivia en un quadern, una mena de diari que volia fos una teràpia però que tan sols era un rosari de lamentacions. Continue reading

No saps ben bé perquè, però no et sens bé amb tu mateixa

Sóc una noia de 22 anys i estic acabant la teràpia amb la Mireia. M’agradaria explicar-vos la meva experiència durant aquests mesos que he acudit a la consulta per animar-vos a que si us passa el mateix que a mi o quelcom semblant, no dubteu en demanar ajuda.

A vegades, no saps ben bé perquè, però no et sens bé amb tu mateixa i en un primer moment et refugies pensant; va, que són uns dies dolents, ja passaran. Però de sobte t’adones que hi ha alguna cosa més, que hi ha alguna cosa en tu que no funciona, que no està bé i necessites saber què és, perquè et fa actuar així i sobretot perquè et fa estar tant malament. Continue reading

Rabia, angustia, rencor y mucho miedo

Empecé esta terapia con la idea fija en la cabeza de desaparecer del mapa. Era tanta la insistencia de mi pensamiento que estaba asustada de mis propios actos o reacciones. Entonces, hablando con una amiga, me comentó que podría ir a un psicólogo y me habló de Mireia, entonces llamé y empecé. Desde el primer día me sentí muy aliviada de poder hablar con alguien de mis miedos e inquietudes sin ser por ello juzgada Continue reading

El cambio que necesitaba

No sabia que al tocar el timbre en Carrer del Born N 8, baixos 1 centro de Banyoles, estaba dando mi primer paso hacia el cambio que necesitaba.

Hace mas de un año , me sentía muy cansada, agobiada, sin energía, triste, insegura. Decepcionada conmigo misma. Saturada física y emocionalmente. Si bien padezco de fibromialgia, donde (dejando el dolor de lado) algunos síntomas pueden ser parecidos,  sabia que no era “eso”, era consciente de que llevaba a cuestas una mochila de antaño con problemas sin resolver…creo que la enfermedad mas ese peso en mi espalda – fueron la gota que rebalsó el vaso!. Continue reading

Acceptar, conèixer, viure…

Acceptar, conèixer, viure…

Tantes coses passen al llarg del camí de la vida que ens costa entendre, acceptar, superar o simplement aprendre d’elles…

Després de moltes anades i vingudes vaig ser conscient que jo sola no podia donar resposta a tot el que em passava i que necessitava algú que em facilités estratègies, algú amb qui confiar, però també, algú a qui no li provoqués dolor saber que jo no estava bé i vaig trucar a la seva porta: – Hola Mireia, sóc la Marta. Continue reading

Tranquila, solo es un ataque de ansiedad

Hola la verdad es que no sé muy bien por dónde empezar.

Me encantaría poder decirte que hay una píldora mágica que puedes tomar y del día a la mañana la ansiedad desaparecerá, pero te estaría mintiendo. Supongo que te haces la misma pregunta que me hice yo mucho tiempo, se puede salir de esto, tendré una vida normal, la respuesta es SI un rotundo y enorme SI. Lo que estás atravesando no es nada fácil, es una especie  de viaje de auto conocimiento. La ansiedad viene a traerte un mensaje es un freno que te obliga a plantearte todo lo que estabas haciendo.

Te explico un poco mi historia. Me llamo Rosa, tengo 27 años y tuve mi primer ataque de ansiedad con 17 años. Continue reading

Angoixa

Estic molt bé, molt contenta i amb una nova etapa plena d’emoció, il·lusió i felicitat. Evidentment que sempre hi ha dies de tota mena però el treball realitzat conjuntament m’ha estat de gran ajuda per poder afrontar els reptes amb positivisme i per saber dir que no i saber-me escoltar. Gràcies a les diferents pràctiques ara reconeixo molts dels sentiments i emocions que abans desconeixia i em creaven certa por i angoixa. Ara sóc conscient que existeixen, els detecto i me’ls ser autocontrolar o directament acceptar-los i saber que són passatgers. Continue reading

Et trobo molt a faltar

La meva germana va morir mentre tots dormíem, un dia per l’altre, i a mi em van despertar amb la notícia més horrorosa de la història. Jo i ella teníem una relació molt especial; ens enteníem d’una manera sobrenatural. Per mi era un puntal a la meva vida, no sabria explicar la sintonia que teníem, la connexió, la complicitat. Que de cop això desaparegués d’una manera tant bèstia era un fet impossible d’encaixar. Continue reading