Tornar a la rutina ens costa. Ens costa a tots, així que és imprescindible tenir un extra de paciència pel que pugui passar durant els primers dies i setmanes de l’adaptació escolar.

És curiós perquè es parla de la depressió post-vacances en adults, però no es permet als nens aquest temps necessari d’adaptació a la nova rutina. I per ells, són molts canvis: horaris, adults de referència, espai, companys, rutines…

Així que aquí teniu alguns consells per fer més amena aquesta tornada a l’escola:

1️⃣ Intenteu començar a implementar les rutines de son i vigília una setmana abans. D’aquesta manera, a nivell hormonal i d’hàbits el seu cos s’anirà acostumant a la nova quotidianitat.

2️⃣ Parleu amb ells sobre com estan, si tenen ganes de tornar a l’escola, què és el que més els hi ha agradat de l’estiu, a qui tenen ganes de tornar a veure.. però no comenceu a fer-ho a principis d’agost, feu-ho una setmana abans de l’inici escolar. Ells no tenen la idea del temps tan interioritzada com nosaltres i per tant, no necessiten saber-ho amb tanta antel.lació. A més, si anar a l’escola no és algu que motivi gaire al teu fill, deixa’l acabar de passar un bon estiu i quan quedi poc per incorporar-se ja en parlareu.

3️⃣ Acompanyeu-los en el que vagin sentint: nervis, cansament, irritabilitat, soledat.. Està tot bé, no ho jutgem ni ho silenciem ni ho minimitzem. Permetem que expressin el que sentin i ho validem sense cap mena de crítica.

4️⃣ Parleu en positiu sobre tornar a anar a l’escola, si vosaltres ho feu, és més fàcil que ells també tinguin ganes d’anar-hi.

5️⃣ Planifiqueu activitats en família i mireu de passar el màxim de temps junts un cop comencen l’escola. Aprofiteu les tardes i els caps de setmana per carregar piles. Potser pot ser una bona idea esperar algunes setmanes a començar els “extraescolars” si és que teniu intenció de que assisteixin a algun.

6️⃣ Respecteu els seus “tempos”, potser caldrà aixecar-nos abans per fer les rutines del matí amb calma i alegria. Les presses no agraden a ningú i de bon matí menys. Intenteu ser previsors i poder-vos avançar a les dificultats que poden sorgir.

7️⃣ Estigueu presents física i emocionalment. Segurament els primers dies necessitaran més presència vostre quan tingueu espais en família. Intenteu prioritzar això per tal de que els vostres fills i filles puguin “nodrir-se” de vosaltres mentre us tenen a prop.

8️⃣ Expliqueu-los-hi com us organitzareu: qui la portarà a l’escola, si es queda a dinar, qui la recollirà, si farà extraescolars… Saber quina serà la dinàmica els ajudarà a sentir-se més segurs i a tenir una mica més de control de la situació. Potser fer un calendari setmanal on amb dibuixos, imatges o paraules senzilles pugueu anotar què anireu fent de forma regular cada setmana els pot ajudar a orientar-se.

Us desitjo una molt bona adaptació!!!

Una abraçada,

Mireia

La meva àvia em deia, una no sap quan s’arriben a estimar els fills, fins que no és mare. Jo sabia que els meus pares m’estimaven molt, però no vaig saber el que “molt” significava fins que vaig ser mare.

Un cop va néixer la meva filla gran (i ja també durant l’embaràs), tot un seguit de reaccions, actituds i decisions que havien pres els meus pares, van prendre sentit.

La parentalitat mou, i mou molt. Ens mou a nosaltres com a mares i pares, ens mou cap al nou vincle que creem amb el nostre fill/a, però també ens mou a nosaltres en relació als nostres pares. De cop, deixem de tenir “només” el rol de fills, i n’adquirim un de nou. De cop passem a ser pares, com ells. Passem a formar part del mateix “equip”. Aquest canvi, moltes vegades implica un acostament i un vincle més fort amb les famílies d’origen. Quan això passa i la relació és fluida, madura i respectuosa, és fantàstic.

Altres vegades, aquesta etapa de la vida evidencia certes mancances o dificultats relacionals que podem tenir amb les nostres famílies d’origen. Durant l’embaràs vivim un moment de transparència psíquica, és un moment molt valuós per posar sobre la taula totes aquestes situacions per tal que no interfereixen en el teu rol com a mare i el tipus de criança que vulguis oferir al teu fill/a.

Si et notes insegura, bloquejada o no acabes de saber ben bé com gestionar-te en el teu rol de mare, busca un espai segur on explorar la teva història familiar i sanar aquelles experiències que t’impedeixen gaudir plenament de la teva maternitat.

Una abraçada,

Mireia

Anys després del nostre naixement, el cos de la nostra mare segueix acollint cèl•lules nostres que han colonitzat alguns dels seus òrgans i han influenciat en la seva salut. Aquest fenomen s’anomena microquimerisme fetal.

Encara no es coneix ben bé com funciona aquest intercanvi de cèl•lules entre nadó i mare, mare i nadó, però es creu que durant l’embaràs, algunes de les cèl•lules del nadó passen a través de la placenta fins al sistema circulatori de la mare i es situen en òrgans com ara el cor, els ronyons i el cervell.

Aquests estudis amplien encara més la nostra visió entre la vinculació entre mare i nadó, ja que a part de la connexió emocional, també existiria una connexió física. Els nostres fills no només són part de la nostra vida, sinó que també formen part del nostre cos, inclús en fases molt primerenques de l’embaràs (a partir de les 7 setmanes de gestació). .
Així que quan la teva mare et digui, et porto sempre al meu cor, ho diu de veritat!

Quan una nena o un nen fa alguna cosa per cridar-nos l’atenció, precisament, el que necessita és que li fem cas. No és un capritx. No ho fa per fer-nos enfadar. Ho fa perquè necessita compartir i expressar alguna cosa amb nosaltres.

Potser ha tingut un mal dia i necessita notar que soms al seu costat, que estem pendents d’ella i que ens importa el que fa. Encara que el que ens vulgui ensenyar sigui com es gronxa o que ha trobat una formiga al parc. O potser busca que elogiem alguna proesa que ha aconseguit tota sola i necessita que reforcem l’esforç que li ha implicat aconseguir aquell objectiu. O potser, ens ha vist poc, i vol aprofitar al màxim el temps que està amb nosaltres. O potser està enfadada, trista, frustrada…i de moment, aquesta és la única manera que coneix per gestionar-ho.

És responsabilitat nostra, de les mares, pares i cuidadors, adonar-nos i respondre a les necessitats de les nostres filles i fills, també quan les seves necessitats ens molesten o són inoportunes. És responsabilitat nostra acompanyar-los perquè puguin aprendre a gestionar diferent el que van vivint, perquè d’aquesta manera, no necessitaran recórrer a formes de “cridar l’atenció” com ara: crits, baralles, mossegades, conductes de risc, mentides, rabietes…

Com diu el títol d’un dels llibres de Jaume Funes, “Estima’m quan menys ho mereixi… perquè és quan més ho necessito”.

Si teniu dificultats en adonar-vos de quina necessitat tenen els vostres fills o filles, o bé si sentiu que no teniu les eines per acompanyar-los, busqueu a alguna professional que us pugui atendre.

Una abraçada,

Mireia

PREVENCIÓ I AUTOCURA

Si us sentiu identificades amb els símptomes aneu a buscar atenció psicològica especialitzada. Trobareu professionals que us escoltaran, us acompanyaran i us oferiran eines i estratègies perquè pugueu transitar millor aquest moment tan important de la teva vida i la del teu fill o filla.

Si teniu dubtes sobre si teniu o no depressió postpart, demaneu una sessió amb alguna psicòloga perinatal i sortiu de dubtes.
A continuació us explicaré què podem fer per prevenir o millorar la depressió postpart.

El cinema i la publicitat ha generat en nosaltres unes expectatives o impressions que sovint no coincideixen amb la realitat. Ho veiem clar en la forma en què ens presenten l’amor romàntic i un cop soms mares, ens adonem que també passa en tot el que envolta la maternitat. Per aquest motiu, és important que t’informis i busquis relats més realistes sobre l’etapa que estàs apunt de viure. Acostar-te a dones de confiança que han sigut mares abans que tu, no per comparar-te amb elles sinó per saber com ha estat la seva experiència també és una bona estratègia.

Compartir el moment vital que estem transitat i fer-ho en espais segurs amb dones que poden empatitzar amb nosaltres, ens fa sentir menys soles i ens allibera de l’exigència i la perfecció que podem notar en certs moments. Sol passar que ens sentim més enteses per altres dones que estan en el mateix moment que nosaltres que no pas per la parella, la mare, una amiga que no és mare… per això, és tan important assistir a grups de criança, de postpart, anar al gimnàs amb altres mares, reunir-vos les mares del barri al parc, en grups de lactància, espais d’acompanyament a la maternitat…

El descans ha de ser sempre una prioritat. Òbviament no podràs descansar de la mateixa manera de com ho feies abans (tota la nit de tirada), però segurament durant l’embaràs el teu son també haurà canviat i els despertars nocturns han anat en augment. La premissa, sobretot al principi hauria de ser “dorm quan el teu nadó dormi”. La roba bruta, els plats per rentar, l’escombra i els whats pendents de contestar es poden esperar. Un bon descans és un factor protector per la depressió postpart.

La teva vida ha canviat en poques hores. És necessari reajustar moltes coses i això vol temps, paciència i flexibilitat. Hem de poder rebaixar el nostra grau d’exigència, la nostra necessitat de control i hem de poder donar prioritat a aquesta tasca tan invisibles i alhora tan important que estem fent. Moltes coses s’han de posar a lloc, a nivell individual nostres com a dones, a nivell de parella, família extensa, amistats, oci, feina… Amb la maternitat connectes més que mai amb l’ambivalència de la vida. Amb les ombres i les llums. Anem a viure-ho al complet.

Espero que us sigui d’ajuda!

Una abraçada,

Mireia

CAUSES

La depressió postpart la pateixen 1 de cada 8 dones i és el problema de salut mental més freqüent durant el primer any després del part. Té una causa bio-psico-social, això significa que hi intervenen factors biològics, psicològics i també socials.

Els factors biològics són: antecedents familiars o personals de depressió (factor genètic), depressió durant l’embaràs, complicacions durant la gestació, estrès matern (per hospitalització, prematuritat), no descansar suficient, canvis hormonals o complicacions durant el part.

Factors psicològics seria tot el que té a veure com afronto jo la maternitat o quines expectatives en tinc. S’ha estudiat que aquelles dones que tenen un caràcter molt perfeccionista i que tenen por a cometre errors, solen viure amb més intensitat la sensació d’incapacitat a l’hora de maternar i per tant és més probable que puguin patir depressió postpart. La dificultat a l’hora de poder assumir el rol de mare i una idealització d’aquest moment vital, també pot provocar sentiments de tristesa i desesperança.

Pel que fa als factors socials tenen a veure amb el context. Per una banda, l’aïllament que viuen algunes mares, la falta de recolzament i la soledat amb la que es troben té una implicació molt important en la vivència que tenim d’aquest període. El xoc que hi ha a nivell cultural i social entre les necessitats de la díada (mare-nadó) i les exigències i organització social en la que vivim, representa un canvi massa brusc en alguns casos. D’altra banda, viure en una situació d’estrès constant per dificultats econòmiques o bé patir violència de gènere tant durant l’embaràs com en el postpart és un factor de risc important.

SÍMPTOMES

La depressió postpart presenta varis símptomes però no els hem de tenir tots per poder dir que n’estem patint una. Per una banda, hi hauria totes aquelles senyals més visibles com ara l’excés de gana o la dificultat per menjar, els plors constants, tenir molt de cansament, dormir molt poc o estar tot el dia dormint o bé distanciar-me de familiars i amics.

D’altra banda, hi ha símptomes que refereixen més a pensaments, sentiments o emocions. Podem sentir-nos irritables, ansioses o bé desesperançades amb la sensació de que la vida no té sentit. Notem que el nadó ens molesta i que tenim dificultat per vincular-nos amb ell/ella. El sentiment de culpa també és molt gran perquè ens sentim incapaces de poder calmar les demandes del nostre fill o filla. La situació ens supera enormement. Aquests dubtes i inseguretats constants de que no ho estem fent bé pot a moments, generar pensaments o idees de fer-nos mal a nosaltres mateixes o bé al nostre nadó.

Són símptomes que no van i venen, sinó que són força constants en el temps i que dificulten que puguem portar una rutina positiva per nosaltres i el nostre nadó. Es viu com en una lluita constant, amb molt de sacrifici i voluntat de fer les coses bé, de voler sentir aquesta connexió amb el nostre fill però una vegada i una altra, notem aquest buit i aquesta fredor entre nosaltres.

La depressió postpart també se la coneix com la “depressió somrient” perquè a les mares ens és difícil compartir el que ens està passant. Tothom dóna per suposat que aquest hauria de ser un moment bonic i especial on la prioritat està en que el nadó estigui bé. A vegades, reclamar que ens cuidin, buscar ajuda i escoltar la nostra necessitat pot costar.

Altres gestos que ens poden fer pensar que patim una depressió postpart serien: preocupació obsessiva per la salut o el pes del nadó, visites freqüents a urgències o professionals de la salut, alteracions del son (insomni) i plors constants del nadó.

Si et sents identificada amb els símptomes que he descrit, busca ajuda d’una professional especialitzada. Les depressions no es milloren pel fet de deixar passar el temps, sinó que es cronifiquen.

Espero que la informació hagi estat útil!
Una abraçada,
Mireia

Si vols saber com prevenir la depressió postpart, llegeix el post “Estratègies per prevenir la depressió postpart”.

Prendre la decisió de buscar ajuda psicològica no sempre és fàcil. Donar el pas pot costar. I més ara, quan la única opció és fer les sessions on-line. Per aquest motiu, et volia explicar què opinen algunes persones amb les quals porto un temps treballant de forma virtual. Espero que a través dels seus testimonis puguis connectar amb els beneficis que et pot aportar provar les sessions on-line.

“Quan estava en búsqueda de psicòloga i vaig veure la Mireia tenia clar que volia fer-ho amb ella. La meva sorpresa va ser que no feia sessions a Barcelona i havien de ser online. Al principi no ho veia gaire clar perquè tenia la impressió que seria molt fred, però vaig fer la primera sessió i els dubtes se’m van esvair. Portem quasi un any i estic molt contenta d’haver-me “atrevit” a fer aquella primera sessió online. Fer-ho des de casa, tranquila i poder seguir amb la meva vida sense els desplaçaments és perfecte. També el fet d’estar a casa fa que els beneficis i l’espai de seguretat els associïs a casa i això ha estat un descobriment inesperat. És veritat que de tant en tant ve de gust fer una sessió presencial per tenir contacte però    pots treballar igual de fer fent-ho online.”

“Treballar de manera online amb tu, per mi ha estat com una lliberació. Si no hagués sigut online no hagués trobat mai l’estona de vindre i així és tot molt més fàcil. Només et cal un aparell amb Skype i wifi per sentir que estas allà al teu costat. Per mi veure’t a través d’una pantalla no ha estat mai un contra, m’he sentit sempre molt a prop teu. És una hora de desconnexió però que fer-ho a casa et permet no distorsionar molt el dia a dia d’un mateix. Estic segura que si la gent s’animés a provar-ho, veuria que et poden sentir propera tot i estar “lluny”. “

“Vaig començar a fer teràpia amb Mireia de forma presencial, després per raons de la vida sempre tenim coses a fer i és complicat trobar moments per un mateix. Anava deixant passar el temps entre sessions, cosa gens positiva per mi. Mireia em va comentar que per més comoditat podíem fer les sessions online i em vaig animar a provar. La veritat és que estic molt contenta, quan arriba l’hora de la sessió desconnecto de tot i m’agafo aquesta hora per mi, em poso en un lloc tranquil amb una infusió i xerro amb la Mireia que ja és com ”una vieja amiga” sempre respecta els meus ritmes i sap el que necessito. No noto cap diferencia amb les sessions presencials, és més còmode y ecològic ;)”

“Durant molts anys tenia pendent anar al psicòleg/ga. Era quelcom que feia molt de temps que anava deixant per més endavant. Em vaig quedar embarassada, bessons! i quan ells van fer els 8 mesos, vaig decidir que ja havia arribat el moment de reprendre la recerca seriosament. Molts anys abans ja havia anat a un psicòleg a la meva ciutat (80.000 habitants aprox) per no anar a Barcelona, però no va anar bé la cosa… Aquest cop, la logística m’ho posava difícil, així que directament vaig pensar en cercar un/a professional que oferís els seus serveis per videoconferència.

Des del primer moment m’hi vaig trobar molt a gust amb la Mireia, ha sabut fer que confiés en ella sense necessitat de coneixer-nos físicament ni estar en la mateixa habitació, i rebo les seves aportacions amb el mateix impacte que si les fes en persona. El fet que la sessió sigui virtual, per mi, no canvia res! Està bé no agafar transport per anar a la consulta… i a vegades fins i tot està bé no haver-me de treure el pijama!

Seguiré amb les nostres sessions on-line!”

“Les sessions on-line amb la Mireia em semblen igual de personals i efectives; m’és molt més còmode i pràctic a nivell logístic. Un dels avantatges principals per mi és que al estar a casa em permet reflexionar i processar millor els assumptes que haguem tractat immediatament després de la sessió.”

“Fuí mamá hace 17 meses y ante ese cambio necesité ayuda. Viviendo en València encontré a Mireia por las redes. Al principio pensé que podría tratarse de una situación más bien fria por el hecho de tener una pantalla entre las dos. Pero Mireia consigue que te olvides de la pantalla y se hace presente con sus palabras, profesionalidad y cariño. El trabajo con Mireia es para mi sencillamente iluminador.”

Si vols més informació, pots posar-te en contacte amb mi a través del mail mireia@mireiabosch.com.

Gràcies per deixar-me acompanyar-vos en aquest procés de millora!

Són moltes les vegades que em trobo amb persones que no viuen la seva vida, sinó la vida que fa patir menys als pares, la que fa feliç a la parella o la que s’assembla més a les vides de les seves amigues. I és que sí, tristament aquesta és la gran epidèmia a la que ens estem afrontant: viure vides que no les triem nosaltres.

A vegades costa adonar-nos de si realment aquest és el nostre cas o no, però hi ha un seguit de pistes que et poden ajudar a esbrinar si això és el que t’està passant a tu.

• No estic satisfet amb la vida que tinc, només em moc i avanço per pura inèrcia.
• No trio en funció del que vull jo, sinó que escullo en funció del que els altres esperen de mi.
• Utilitzo frases com ara: “no faig això perquè la meva mare s’ho passa molt malament”, “vaig triar fer una carrera perquè els meus pares han treballat molt perquè jo pogués estudiar”, “no m’agrada fumar però ho faig perquè totes les meves amigues ho fan”, “treballo més del que voldria perquè per la meva parella vol que comprem una casa”…
• Quan he de prendre decisions, compta més el que diuen els altres que no pas el que penso jo.
• Sempre he de compartir els meus dubtes amb el meu entorn i escoltar tot el que em diuen.
• Em costa decidir coses quotidianes com ara què em poso al matí, com em pentino/maquillo, què trio per menjar, quines activitats d’oci faig..
• Em costa fer coses sol, sempre necessito el recolzament d’algú conegut o bé he de saber que el meu entorn m’anima a fer aquella activitat.

Si et passa tot això, desenganya’t, potser la vida que vius no és la vida que voldries viure.

Lògicament no vivim en soledat, sinó acompanyats de persones que ens estimen. No obstant això, no hauria de ser motiu per deixar de fer aquelles coses que realment nosaltres volem fer. I com sabrem què volem fer i què no? Doncs necessitem estar molt connectats amb les nostres emocions i els nostres pensaments. A través de la consciència i de saber per què i per a què faig les coses que faig puc arribar a saber si realment ho faig per mi o bé si ho faig només pels altres. Les emocions més freqüents quan estem en aquesta situació solen ser la culpa, la por, la incertesa, la pena, la frustració..

A més, quan nosaltres anteposem les necessitats dels altres per sobre les nostres, de forma indirecta estem posicionant-nos en segon lloc, deixem de respectar-nos una mica per tal d’ajudar a cobrir la necessitat d’una altra persona. Això a la llarga, pot provocar situacions d’inseguretat, baixa autoestima i pobre autoconfiança. Si nosaltres no ens cuidem, si nosaltres no estem bé, és més difícil que puguem estar bé amb el nostre entorn.

Per tant, és important que trobem un equilibri entre donar als altres i donar a nosaltres mateixos, no com un gest d’egoisme, sinó com una forma d’autorespecte i autocura. Només quan aconsegueixis això, podràs gaudir d’un bon benestar i qualitat de vida ja que sentiràs que no vulneres ni els drets de les persones del teu entorn ni tampoc els teus drets propis.

Si estàs en aquesta situació i notes que et costa sortir-ne, demana ajuda i comença a viure la teva pròpia vida!