Per què no puc quedar-me embarassada?

Aproximadament entre el 15 i 20% de les parelles han d’afrontar un diagnòstic d’infertilitat després d’haver mantingut relacions sexuals sense protecció durant més d’un any i no haver-se quedat embarassades. Són moltes les causes que poden provocar aquesta situació com ara variables mèdiques (anomalies a l’aparell reproductor o desajustos hormonals) o variables més ambientals com poden ser l’edat en què decidim tenir el nostre primer fill, hàbits alimentaris, l’estrès del dia a dia…

Des del punt de vista psicològic i emocional, rebre un diagnòstic d’infertilitat constitueix una crisis vital important i té un gran impacte sobre la vida de la parella.

Rebre un diagnòstic d’infertilitat és una situació molt dura ja que hi entren en joc molts somnis, desitjos i expectatives vitals de cadascú com a individu i com a parella. Normalment, primer es sol passar una etapa de xoc on no s’acaben de creure el que els hi està passant. A partir d’aquí, el que fan la majoria de parelles és buscar una segona opinió per tal d’assegurar-se que la informació que se’ls hi ha donat és certa. Quan es confirma per segona vegada el diagnòstic és quan les parelles es posen a preguntar els perquès, buscar explicacions i senyalar culpables.

En aquest moment, la persona sent una gran frustració per no poder complir el seu desig (i òbviament el de la seva parella), i aquesta sensació de fracàs sol anar acompanyada de tristesa, soledat, sensació de buit i culpa. L’embaràs i tot el que hi està relacionat es converteix en una obsessió i la preocupació sobre això passa a ser l’eix central de la persona que rep el diagnòstic d’infertilitat. La parella es veu afectada i és en ella on es sol projectar la ràbia, apareixent sentiments d’incomprensió que afavoreixen l’aïllament i la falta de comunicació entre tots dos.

El procés no s’acaba aquí, sinó que també es manifesta en certes situacions en forma de ràbia, preocupació i enveja a aquelles persones que poden tenir fills de forma natural. La parella comença a deixar de fer coses que abans li agradava fer i aquesta falta d’activitats socials i d’oci s’afegeix a les conseqüències negatives de la infertilitat. Algunes parelles també s’acaben aïllant dels altres per por o vergonya a que sàpiguen que no poden tenir fills.

El desajust emocional no està present tan sols en la primera fase del diagnòstic, sinó que es pot allargar en tot el procés de reproducció assistida, on els reiterats fracassos o la prolongació en el temps per aconseguir la concepció van disminuint l’estat anímic de la parella.

La preocupació, angoixa, culpa i frustració que es viu, sumat a la falta de comunicació, la incomprensió, la instrumentalització de les relacions sexuals amb l’únic objectiu de quedar-se embarassats i els conflictes que se’n desprenen, acaben alterant greument a la persona i l’estabilitat del vincle amb la parella. I justament això, fa que encara sigui més difícil aconseguir el seu desig. Com més angoixa i més estrès, més infertilitat i viceversa. I sinó, quantes vegades no heu sentit allò de “Quan van deixar de provar-ho després s’hi van quedar” o “Quan van decidir adoptar després ella es va quedar embarassada”.

Per tot això, la intervenció psicològica s’orienta a oferir estratègies per tal d’aconseguir enfortir la dinàmica de parella, la seva sexualitat, la seva gestió de la situació i la seva qualitat de vida mentre dura tot el procés.
Si creieu que esteu en aquesta situació i necessiteu ajuda, no dubteu en posar-vos en contacte amb mi. Serà un plaer acompanyar-vos en aquest procés.