Què vol el teu cos? Què vols tu?

Em vaig sentir una persona reeixida.

Feia molt de temps que arrossegava dues addiccions que pesaven molt en la meva vida: Posaven en perill la relació amb la meva parella, minaven la meva autoestima i dormia malament degut a l’ansietat que això comportava. La meva economia se’n ressentia fins arribar a extrems alarmants (en dos anys havia reduït a la meitat els pocs estalvis que teníem).

Durant tot aquest temps cada dia em deia: “aquesta vegada ha estat l’última” i fins i tot ho escrivia en un quadern, una mena de diari que volia fos una teràpia però que tan sols era un rosari de lamentacions.

En un moment donat em vaig trobar escrivint “estic espantat!” Per primera vegada prenia consciència de la realitat. Assumia que per mi sol no me’n sortiria i que havia de demanar ajuda. Així, al cap de pocs dies davant de l’ordinador, tímidament, vaig fer una recerca de psicòlegs per a persones amb addiccions.

Més tard em vaig decidir a escriure un email al centre de psicologia de Mireia Bosch a Banyoles (vaig pensar que fora de la meva ciutat seria més anònim). En el correu només li deia que tenia dues addicions però sense esmentar-les tan sols. No m’atrevia. Em va respondre que en enviar aquest correu acabava de fer un pas molt important i decisiu. Vam concertar hora. Recordo el primer dia, agafar el cotxe i conduir cap a Banyoles, durant el viatge inquietud per com havia de començar a explicar allò que no havia confessat a ningú. A la tornada m’havien marxat les pors.

Després de la primera sessió sabia dues coses: que me’n sortiria i que havia trobat una persona que no em jutjava i que posava la seva vocació i professionalitat per tal d’ajudar-me. De fet va ser un pacte terapèutic i vaig saber que per primera vegada no estava sol en aquest difícil tràngol.

Això, sentir la presència de la terapeuta que estava amb mi, donant-me ànims i donant-me eines per superar l’addicció va ser fonamental i allò que havia semblat impossible va esdevenir possible i d’una manera gens dolorosa ja que cada dia sentia, tal com la terapeuta m’havia demanat, més estima i respecte per a mi mateix.

Hi va haver dues recaigudes en el camí però el procés ja estava engegat. Ara fa pocs dies ens vam acomiadar, ja en el seu despatx de Girona. Em sento una altra persona sense cap dels problemes que bloquejaven el fluir de la meva vida. Jo dic que és gràcies a ella i ella em diu que el treball l’he fet jo. Això m’ha fer recordar una cosa que havia llegit en un llibre de psicologia i havia oblidat: Que el pacient ho espera tot del psicòleg però que el psicòleg també ho espera tot del pacient. Tinc dos <em>post its</em> que conservaré sempre, me’ls va donar la terapeuta com a eines de treball als primers dies. Són dues preguntes que m’ha calgut treballar a fons:

  • Què vol el teu cos?
  • Què vols tu?

Quan vaig veure que tenia la resposta a aquestes dues preguntes perquè un sentiment interior em confirmava que experimentava veritat, em vaig sentir una persona reeixida.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *