No saps ben bé perquè, però no et sens bé amb tu mateixa

Sóc una noia de 22 anys i estic acabant la teràpia amb la Mireia. M’agradaria explicar-vos la meva experiència durant aquests mesos que he acudit a la consulta per animar-vos a que si us passa el mateix que a mi o quelcom semblant, no dubteu en demanar ajuda.

A vegades, no saps ben bé perquè, però no et sens bé amb tu mateixa i en un primer moment et refugies pensant; va, que són uns dies dolents, ja passaran. Però de sobte t’adones que hi ha alguna cosa més, que hi ha alguna cosa en tu que no funciona, que no està bé i necessites saber què és, perquè et fa actuar així i sobretot perquè et fa estar tant malament.

El que jo sentia era un mal estar dins meu que no el podia aguantar, no estava bé amb ningú, res m’anava bé i sempre estava trista i sense ganes de fer res. A més, en tot això, s’hi afegia un problema amb l’autoestima, sempre m’havia valorat molt poc i no em veia capaç de fer res. Això em condicionava molt en el meu dia a dia; sortir sola al carrer per anar a comprar alguna cosa, parlar en públic, preguntar algun dubte a la classe, demanar favors… Tot això per a mi era un món. També, amb els de casa era d’una manera (més oberta, bromista…) i a fora al carrer era d’una altra, totalment oposada (callada, tímida…) i això també em creava molt de neguit, perquè no podia ser de la mateixa manera a ambdues situacions.

A part d’això, després d’una mala experiència en l’ESO, al cap dels anys m’havia convertit en una persona molt auto-exigent, m’importava massa el que els altres pensessin de mi i sobretot no volia que ningú veiés que jo podia fallar en algun aspecte de la meva vida (estudis, amics, parella…), no em permetia fallar en res i tot ho havia de fer bé, si no era així, jo mateixa em torturava pensant tot el dia en el que havia fer malament i preguntant-me perquè ho havia fet malament, i òbviament així no pots viure.

Així que vaig explicar el que em passava a una meva amiga. Ella va ser la que em va proposar anar una temporada al psicòleg, doncs ella hi va anar i li va anar molt bé. Al primer moment vaig pensar; jo? Al psicòleg? Ui no, no! Això no és per a mi! En realitat, tenia por del que els altres poguessin pensar de mi, pel sol fet que anava a un psicòleg. Però anaven passant els dies i res es solucionava, al contrari, estava cada dia més malament i vaig decidir parlar amb la meva parella i els meus pares i els vaig explicar el que em passava i la possibilitat d’anar al psicòleg. Els va semblar molt bé la idea, ja que ells a mi tampoc em veien bé i així ho vaig fer.

Al principi, a les primeres sessions pensava; ostres! Em va bé anar-hi perquè em puc desfogar i puc explicar-li coses que potser no he explicat a ningú, però vols dir que em servirà d’alguna cosa? M’ajudarà a solucionar el problema?

Doncs la veritat és que crec que ha sigut una de les millors decisions que he pres fins a dia d’avui. Al principi costa, perquè tens pressa, ja voldries arreglar-ho tot el primer dia, però s’ha de tenir paciència. No és fàcil i hi has de posar molt de la teva part i sobretot està disposat/da a canviar.

Van anar passant els mesos i jo notava que no sabia com, però em sentia millor. És com si haguessis de pujar una muntanya molt alta sabent que a dalt hi ha la teva felicitat, però no has anat mai d’excursió i no saps què has de portar. Arribes a la base sense maleta, ni pals, ni aigua, ni un calçat adequat i necessites que algú et doni tot allò que és necessari per poder pujar. És aquí quan el psicòleg mica en mica et va donant les eines per anar pujant, però qui puja la muntanya ets tu. El més gratificant de tot és l’orgull que sents quan estàs a punt d’arribar-hi i que a més, amb les pautes i les eines que t’han anat donant en aquests mesos, ho estàs aconseguint tu sola. Òbviament, sense la seva ajuda no ho estaria aconseguint, ja que al principi et sents molt perduda, però ells t’ajuden a aconseguir-ho i et van animant en la pujada.

Anar al psicòleg és una cosa que recomano a tothom que en algun moment de la seva vida es senti perdut o simplement no es senti bé, li falti autoestima o necessiti solucionar algun problema que li impedeix ser la persona que vol ser. No vulguis esperar a que es solucioni sol, perquè probablement estaràs perdent un temps que podries aprofitar per solucionar el teu problema.

Al principi costa, però un cop veus que ho estàs aconseguint et sents tant bé que et veus capaç de tot, amb força i empenta per fer front a tot el que se’t posi al davant. Per tant, animo a totes aquelles persones que no saben si acudir al psicòleg o no, potser perquè pensen que el problema no és tant important o potser perquè els fa por el que pensin els del seu voltant…Us deixo a l’aire la mateixa pregunta que la Mireia em va fer a mi abans de començar: Creus que el teu problema t’està limitant en algun aspecte de la teva vida? Si la resposta és si, demana ajuda i veuràs com al final, amb esforç ho acabaràs aconseguint. Al cap i a la fi, necessites i et mereixes ser feliç.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *