Et trobo molt a faltar

La meva germana va morir mentre tots dormíem, un dia per l’altre, i a mi em van despertar amb la notícia més horrorosa de la història. Jo i ella teníem una relació molt especial; ens enteníem d’una manera sobrenatural. Per mi era un puntal a la meva vida, no sabria explicar la sintonia que teníem, la connexió, la complicitat. Que de cop això desaparegués d’una manera tant bèstia era un fet impossible d’encaixar.
Després del xoc inicial em sentia perduda; com un robot, incapaç d’absorbir tanta pena. Vaig continuar la meva vida amb “normalitat”, com si fos un autòmat:  vaig tornar a la rutina habitual, mirant d’escapar de totes les sensacions horroroses que em venien al cap. En aquell temps, vivia fora del meu poble, i entre setmana era “fàcil” simular que allò tant horrorós no havia passat; com si ella només estigués un temps fora i després acabés venint. Però els anys anaven passant  i la meva germana no tornava, i cada vegada que sentia el seu buit queia amb una tristesa absoluta, un pou obscur impossible de sortir-ne. Aquelles reaccions m’espantaven a mi mateixa, sentia la responsabilitat de no poder caure perquè si jo ho feia ho arrossegava tot: família, futur i jo mateixa. Així que vaig concentrar-me en fer moltes coses perquè així no hagués de pensar que ara tot era diferent i que mai més podria tornar a abraçar-la. I així vaig aguantar ben bé cinc anys. Definitivament, m’havia resignat a creure que mai més podria tornar a sentir-me feliç, que mai més podria tornar a fer vida normal sense sentir aquell pes tan terrible al pit. Amb els anys, el dolor incrementava i cada vegada em notava més desbordada davant qualsevol situació que impliqués explicar que la meva germana havia mort. Al cap d’un temps, després de passar un Nadal molt dolent, vaig decidir que havia de fer alguna cosa per canviar aquella situació. No volia estar tot el dia plorant i planyent-me, perquè sempre m’ha fet ràbia la gent que es queixa i no fa res per canviar. Així que vaig pensar que si quan tinc mal d’esquena vaig al fisioterapeuta, quan tinc “mal de cor” hauria d’anar al psicòleg. Perquè jo no volia estar tota la vida en aquell estat, sinó que la volia recordar d’una manera bonica i poder explicar com n’era d’increïble. M’espantava no poder transmetre a la gent nova que arribava a la meva vida com n’era d’important per mi, tenia molta por de deixar de recordar-li la veu, la seva manera de fer, les manies.

Les sessions amb la Mireia van ser alliberadores. Va ser com treure un tap de tot el que m’havia guardat i que portava a dins. Em van ajudar a calmar-me, a relaxar-me i a deixar sentir. Recordo que em costava anar-hi, perquè hi havia dies que em sentia forta i sabia que fer la sessió seria tornar a capgirar-me. Però l’acompanyament de la Mireia m’ajudava a posar nom al que sentia. Tornar a viure-ho era dur, però mica en mica era com si aquell pes tan pesat comencés a alleugerir-se. Vaig aprendre a poder viure el que va passar d’una altra manera. Ara em permeto recordar-la, i plorar i emocionar-me si així ho sento. I això passa molt sovint perquè no estalvio mai poder explicar coses d’ella. El que ha canviat és que ho puc parlar des de la calma. Sóc capaç de donar-li les gràcies per tot el que m’ha ensenyat, i em reconforta molt pensar l’afortunada que sóc d’haver pogut conviure amb una persona tan entranyable i haver-la estimada tant.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *