Acceptar, conèixer, viure…

Acceptar, conèixer, viure…

Tantes coses passen al llarg del camí de la vida que ens costa entendre, acceptar, superar o simplement aprendre d’elles…

Després de moltes anades i vingudes vaig ser conscient que jo sola no podia donar resposta a tot el que em passava i que necessitava algú que em facilités estratègies, algú amb qui confiar, però també, algú a qui no li provoqués dolor saber que jo no estava bé i vaig trucar a la seva porta: – Hola Mireia, sóc la Marta.

En aquells dies, tot era un embolic, com un cabdell de llana en el qual no hi trobem ni el principi ni el fi; però és obvi que hi ha el fil i que només cal anar-lo seguint per desenredar-lo i així poc a poc els fets es van anar exposant i ordenant.  D’aquesta manera vam aconseguir detectar quin era “el problema” i quins eren els símptomes.

El meu problema no era que no m’agradés la meva imatge en el mirall, no eren els alts i baixos que sentia al costat d’ell… la qüestió era que no hi havia un problema pròpiament, el que hi havia era JO, un JO que bloquejava les emocions, un JO que era exigent, un JO perfeccionista, un JO que es culpava, un JO extremadament racional.

Va arribar el moment de marcar-me objectius, què volia? I com ho aconseguiria? Primer pas, aprendre a escoltar-me, a deixar-me sentir, no racionalitzar-ho tot. Segon pas, parar, no ocupar la meva agenda per por a no saber què fer, o per por a sentir. Tercer pas, fer allò que em venia de gust fer, no només el que tocava fer. I rebaixar el meu nivell d’exigència, en mi mateixa i en els altres, no sempre es pot estar en tot al 100%.

Tots aquests passos no podien ser a corre-cuita, i ni tan sols amb un ordre lògic, segons el moment, la situació, la vivència calia, a poc a poc, anar avançant amb l’un o l’altre.

I amb el pas dels mesos, el cabdell del principi no era tant gros, i el JO, que seguia essent el mateix, s’anava modelant, no passava res per un dia estar tirada al sofà i no rentar els plats, o deixar el llit per fer, per marxar més tranquil·lament, i davant el mirall, un somriure, perquè malgrat no hi ha un cos perfecte, és el meu cos i el cuido i en gaudeixo.

I arriba el dia en qual decideixo fer un pas, un d’important, ha arribat el moment de seguir desfent el cabdell jo sola, amb les eines i les estratègies apreses, perquè he acceptat com sóc i sé, que hi haurà moments més fàcils i moments més complexes, però sempre hi haurà una solució, simple i assequible, només cal estar disposada a trobar-la.

Estic aprenent a viure per mi i en l’avui, i per si demà arriba, no tiraré la casa per la finestra, que puc necessitar un sostre on aixoplugar-me, però no deixaré dins de casa, allò que avui puc treure, per por al que pugui venir.

I sobretot, ara sé:

  • Que puc ser, que sóc FELIÇ per mi mateixa!!!
  • I que en el camí de la vida, sempre hi ha algú amb qui puc comptar, no cal fer-ho tot sola.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *